El meu pas pel s'Agulla.

Tornant de les vacances de Setmana Santa, per saber una mica més sobre nosaltres, la nostra professora de català ens va posar una redacció. El tema havia de tractar amb la següent frase: "El meu pas pel s'Agulla".

 El meu pas pel s'Agulla.

S'aproxima el primer dia de classe. Sentia uns nervis inusuals per l'interior del cos. Qui hi haurà? Coneixeré algú? Totes aquestes preguntes m'atormentaven, no era capaç de resoldre-les.

Ja ha arribat el dia! Em mudo el més elegant possible i marxo en direcció a l'institut. Un cop allà, sento un món de somriures nerviosos, això em fa sentir millor, perquè comprenc que no soc l'unic en aquesta situació.

Passen els nou mesos, gràcies al fet que he fet amics i també per la presència del meu germà; acabo el curs content i feliç, però alhora trist perquè no els veure tan sovint.

2n d'ESO. Interiorment el denomino com "l'any perdut", no aconsegueixo recordar amb detall aquest curs. Només vàrem fer un trimestre. Malauradament, la covid-19 ens aïllà a tots i cadascun de nosaltres. En el meu cas, s'emportà "la iaia".

Comença l'estiu i conec a fons a dues persones molt especials per a mi. A dia d'avui, tinc sort de conservar-les. Ell és l'Adrià, un nen extrovertit i generós. D'altra banda hi és ella, la noia culpable del meu somriure i que aconsegueix extreure la meva millor versió.

L'estiu finalitza i dona lloc a tercer. Ara si noto que encaixo en un grup classe. Al llarg del curs adquireixo i les qualificacions van en augment.

D'altra banda, puc dir que m'eporto molts amics, però destaquen altre cop dues persones. En un primer instant l'Eric, que és una persona amb un interior molt bonic i amb qui comparteixo bona connexió mental. En segon lloc la Mireia, una noia freda però bona, amb qui tinc la confiança de compartir anèctodes i problemes de qualsevol mena sabent que m'ajudarà.

Per finalitzar tenim quart, l'any més mogut però el millor. Ens separem per itineraris. Acabo compartint classe amb vint-i-cinc nois, als que també represento. Tot i provocar-me malsons sé que els acabaré enyorant.

Aquest curs m'ha apropat a en Damià, un home tímid qui, des dels set anys, és amic meu. Amb ell i tots els que anteriorment he anat anomenant, hem format un grup que mai podré oblidar. Sobretot pel fi d'etapa...

El País Basc ha estat increïble. Entre robatoris, canvis d'habitacions i bogeries, no el podrem oblidar. Aquest viatge ha donat més cohesió al nostre grup i, per tant, ens records bonics.

Per últim, el final de curs arriba de la mà de la conclusió de la redacció, però res acaba aquí, perque seguiré escrivint tot el que em vagi succeint...

Reflexionant sobre aquesta redacció m'he adonat de dues coses. En primer lloc, que és una llastima que no ens donem conté de com passa el temps, per una altre banda. Pensant he arribat a la conclusió que estic realment atemorit, perquè quan acabi aquesta etapa, em fa por no saber afrontar tot el que s'aproxima...